Avui he fet neteja de "la bandeja de entrada" i m'he trobat això... Si no ho recordo malament forma part d'una reflexió que duia un conte. M'ha fet gràcia, i també, perquè no dir-ho, un poquet de nostàlgia. És senzill, planer però diu una veritat com un temple.
Si tenim un amic que no veiem gaire sovint, que no viu prop de casa, i tenim moltes ganes de veure'l, podem desitjar intensament que vingui, imaginar-nos l'alegria d'estar plegats; podem esperar-lo, simplement esperar-lo. I pot ser que a aquest amic, just en aquell moment, se li acudi de venir, i de sobte soni el timbre i, sorpresa, sigui ell! Seria un gran cop de sort, un fruit de l'atzar. Ben poc freqüent!
Però també podem no acontentar-nos d'esperar i desitjar, i fer tot el que puguem per veure'l; telefonar-li, mirar plegats els horaris de tren, proposar-li de repartir-nos el preu del bitllet, buscar un dia, quedar, anar-lo a buscar a l'estació... I aleshores la trobada serà segura. Res a veure amb la sort o l'atzar: ho hem volgut, i passa.
Al capdavall, potser quan ens limitem a esperar i desitjar és quan la tristesa entra en la nostra vida. El primer pas per obtenir la felicitat és actuar, esforçar-nos per aconseguir-la. Quan tenim una idea del que ens pot fer feliços, ni que sigui una idea ben petita, aleshores... som-hi!
Sense esperar gens ni mica!
Apa bonics, ens veiem a la TRO3!
Si tenim un amic que no veiem gaire sovint, que no viu prop de casa, i tenim moltes ganes de veure'l, podem desitjar intensament que vingui, imaginar-nos l'alegria d'estar plegats; podem esperar-lo, simplement esperar-lo. I pot ser que a aquest amic, just en aquell moment, se li acudi de venir, i de sobte soni el timbre i, sorpresa, sigui ell! Seria un gran cop de sort, un fruit de l'atzar. Ben poc freqüent!
Però també podem no acontentar-nos d'esperar i desitjar, i fer tot el que puguem per veure'l; telefonar-li, mirar plegats els horaris de tren, proposar-li de repartir-nos el preu del bitllet, buscar un dia, quedar, anar-lo a buscar a l'estació... I aleshores la trobada serà segura. Res a veure amb la sort o l'atzar: ho hem volgut, i passa.
Al capdavall, potser quan ens limitem a esperar i desitjar és quan la tristesa entra en la nostra vida. El primer pas per obtenir la felicitat és actuar, esforçar-nos per aconseguir-la. Quan tenim una idea del que ens pot fer feliços, ni que sigui una idea ben petita, aleshores... som-hi!
Sense esperar gens ni mica!
Apa bonics, ens veiem a la TRO3!
4 comentaris:
Preciosa, m'ha agradat molt el text... Saps que? Et trobo a faltar! Espero poder escapar-me amb tu a algun lloc ben aviat.
Un petonàs, patxa :)
El follet number guan no sabia que tinguessis BLOG i t'invita a connectar amb ell sempre que ho desitgis ja sigui, per FLOG, BLOG, TELF o FACE TO FACE ^^.
Petons, prenda.
Et linkejo el blog :)
m'ha fet somriure el text, em recorda una miqueta (bastant) amb la relació que tenim ara amb el Manué!!!
petons gusiluse!!!
per quan preparem la pròxima anada d'olla de les nostres??
es genial noe, genial!! :)
Publica un comentari a l'entrada